Simulación de vuelo
Download
Castell d'arena, o com desdoblar-se en algú que no creies que eres.
El contingut del següent text intentarà mostrar la sinceritat terrenal a la que he arribat després de rumiar moltes hores i veure amb bastant claredat que a vegades, les coses no són com semblen.
Desde una perspectiva realista, la meva vida, personalment, la trobo trista.
A casa dels meus pares no puc evitar sentir-me petit; intento solventar-ho fent-me una mica el gran, però sense feina i uns estudis acabats qualsevol discussió la tinc perduda, i els meus intents de justificació em fan vergonya. Tampoc és que sigui un dropo excessiu, potser inconstant, però m'agrada donar-li voltes al cap, ser creatiu, millorar, i crec que això és bo per no apalancar-me i mirar d'enfocar-me cap alguna direcció que porti a algún lloc. No puc evitar sentir-me petit. Potser és una rallada però vomitar paraules m'hauria d' anar bé.
Avui he begut, i no m'he sentit gaire madur, més aviat vell, però vell en el sentit despectiu, no ho sé, Another World. Em resisteixo a pensar en aquesta sentència: no has estimat mai ningú. M'han educat egoísta, en el fons, o m'hi he tornat jo, per imbècil.
Composition
Nobody loves me, no realment. I pot ser pitjor, em sento estúpid. Ara. Si reflexiono i intento veure el que he sigut durant aquests anys, penso que se'n pot salvar ben poca cosa. O potser no ho he sapigut veure... m'ho podia haver muntat millor. De fracàs en fracàs. Relacions afectives, estudis, feina, una merda,vaja.
Perspectiva. Bé, no sé molt cap a on em porta la conciència, què serà de mi d'aquí uns anys. Les portes es tanquen, i això d'integrar-se a la vida social... em costa, però em sembla que amb la meva edat actual, menys inconscient, vaig obtenint alguns petits resultats. A més crec que relacionar-me m'ajuda a sortir del meu ego. No hi ha més. Contra menys saps, més gelós, més infrahumà.
Home!, és que tinc tendència a deprimir-me o a abandonar ràpid quan les coses no em surten com jo voldria; un extrany mecanisme psicològic que encara arrossego i que em fa tendir a, per exemple, la introversió. Tonteries. Menys paraules, més fets. Sóc material de rebuig, un outsider de pacotilla, un parat que ja no recorda la última vegada que va cobrar l'atur.
Sempre recordant que vaig tenir nòvia. No se que se n'ha fet d'ella, fa temps, no n'ha volgut saber mai més res de mi. Va ser una relació... fa temps. Una deixalla, vaja, jo, clar. Crec que em falta empenta, la veritat és que m'agradaria ser sensual i animar-me, trenta un anys, desgraciat. El que és establir una conversa amb algú del sexe femení, doncs no gaire. Un rival a batre per a qui es vulgui sentir la persona amb menys sort del món. Però exagero, visc bastant aïllat, l'exterior me la rebufa, un error en el que caic, si em deixo anar, en la mesura en què, no ho sé, ¿Estic en situació, capacitat, per criticar?
Com un Robocop en disfunció, una cura d' humiltat, adonar-se que els que em rodegen saben més que jo, un pardillo, la lliçó apresa, no acabaríem. El que em queda és intentar sortir d'una situació (vindràn disgustos? probablement?) en què la dosi de comoditat que hi pugui haver en la meva vida està fortament enverinada, almenys ho sento una mica així, boig, tranquil·lament normal, un paràsit. Poca broma. Un "chupóptero", una càrrega d'absurd i ridícul inmens, ja no enganyes, ets tu, em dic.
L'home anònim.
Decideix que ha viscut la vida d'una manera bruta, sobretot a partir del dolor que el va fer odiar a les dones, aquella vegada que sortia amb una noia i ho van deixar. Ara, sense pena ni glòria, assertivament passiu, va de casa a la feina i de la feina a casa. La família l'espera. La família imaginària, vaja.
Suposa que ha passat por, perquè del sofriment aliè n'entén algunes singularitats. No vol generalitzar, però "el no caure en la follia"...
Honest.
Un potser diría que si jo escrigués,
si realment volgués escriure,
si fés l'acció,
d'allà en sortiria alguna cosa monstruosa.
Sobretot quan algú pot pensar
com he oblidat les meves relacions d'afecte,
i com a poc a poc m'estic convertint en un altre element del sistema.
Un Krafwerk.
He de dir que m'agraden les adolescents,
si em voleu censurar,
l'adolescència lànguida.
També puc ser dur (després d'haver begut)
i dir que la vida m'ha o no tractat com em mereixia.
¿Què és això?.
Si jo escrigués,
si realment volgués escriure,
escriuría amb sang.
Recipiente
Las cumbres, silentes
ahora ahogan el llanto
El valor del haiku
soportando... .
