La cortina cuando llueve
Espacio.
-No. No creo que ese sea el momento. Esperaremos para ver como evoluciona.
-Lo ves, a través del cristal parece más listo.
-Solo funciona mejor. Con sus juguetes. Pero, ¿Qué mundo más limitado, no crees?.
-Él no está aquí. Bien, lo que nos interesa es saber lo que vio cuando tergiversó el "Círculo de relaciones".
Vagabundeo.
Dios no existe. Dónde estás cuando te necesito? Ahora, aquí, entre vagones, esperando echar el último trago.
- Glups!.
- Oye Jean, soy viejo, mi barba parece esparto, los zapatos, de muchos años. Intento recordar días lúcidos, aunque el cerebro se pierde en pedazos de tiempos pretéritos.
- Este mundo indeciso no nos beneficia, ¿cuanto hace que no comemos caliente?
- Tengo un plan! Una premonición.
- Necesitaré tiempo, esfuerzo, para morir un poco dignamente; quizás, cristianamente, pero entre basura..., con eso no contaba.
- Sin dinero, mi mujer se fue con otro, antes dejó de quererme, antes, fue antes, cuando la olvidé en pos de la empresa. Intentaba tener valores y cualidades de empresario y paulatinamente fui olvidando la moral y el amor por mi esposa. Fue egoísmo por mi parte?
- Mi negoció quebró, después, no recuerdo bien, sucedió la muerte de Alice, y ahora estoy aquí, en el último escalón social, contigo. Las facturas iban acumulándose; no tenia casa. Postergué mi final vagando por las calles vestida con harapos, pidiendo dinero, por piedad, por lo que fuese, gastando lo poco que ganaba en bebida barata que me ayudara a olvidar.
Descens.
Estic a casa una mica sol. M'agradaria discernir que és per a mi la vida. Fa d'un temps ençà que visc d'una manera certament inestable, obviant la raó lógica que em veig bastant obligat a portar...
Papiroflexia (plena de ressentiment)
Aquell matí, assoleiat i plujós a estones, no estava essent massa profitós (estava postergant fins a l'extenuació el que m'havia proposat fer).
En canvi, passat el dia, amb el sol davallant a prop de l'horitzó, vaig trobar que aquest estat de lassitud i ensopiment matinal havia sigut necessari, per adonarme'n que poc a poc, desde feia uns mesos ençà, m'havia estat convencent que la meva relació amb la Noah no havia acabat.

Ella m'ho va deixar més aviat clar, bé, més aviat no em va dir gaire cosa. Van ser unes quantes paraules...
-Vés a la merda fill de puta egocèntric! I quan te'n penedeixis de no haver-me tractat com em mereixia i em mereixo, quan te n'adonis, fote't el dit al cul! Ets un cavernícola! Me'n vaig!
Llavors aquella nit, en la que recordava els seus últims crits cap a mi, em vaig enfadar bastant amb mi mateix.
A la Noah li escriuria una carta, no per reconciliar-me, pensaba, sinó més aviat per despendre'm de la mala imatge que ella tenia de mi; per reconèixer que "el que havia sigut jo" havia decidit cambiar, que la entenia fins on jo creia que podia i que tot començava amb aquella carta.
Després d'uns primers esboços i bastant whisky (no estava convençut de les meves dots literàries i vaig decidir refugiar-me uma mica em l'alcohol per estimular la imaginació) em vaig enfosquir, i poc a poc, em van passar les hores ens les quals, al fil d'aquesta história, vaig perdre la noció del temps.

