Mejunje
Cuesta entender, me encanta, me pregunto, ya que hoy, al mar, a qué olerá...
LA SERP
El temps cura les ferides o les accentua.
L'oblit, el no record de la realitat, -la ficció amb la que atenuem el reviscolar del passat, posant o treient èmfasi a elements de l'escena, revivint aquells moments-, les paraules dites, les bromes, tot això transformat per la imaginació, no deix de ser una faceta de certes personalitats.
Un ésser melancòlic viu sol, almenys això és el que se, per experiència, quan vaig passar una etapa d'aquestes en que la vida anterior viscuda es fa amb el present i actúa de filtre per a les teves accions futures; et condiciona, no ets lliure, estàs anclat, no surts del teu ego, et pots considerar un romàntic, però això és dir massa.
"Visites les fondes més demacrades de la teva ciutat, perdudes en carrers on hi passes poc, esperant l'arribada d'algún visitant que trenqui el silenci, sí, del teu cor buit i nòmada". 
El temps invita a la reflexió. És ciència i és silenci; quan aquest últim es trenca -podría ser degut al soroll d'una escombra mal posada a la paret-, i ens fem conscients de que aquest so ha espatllat la nostra pau espiritual, molestant-nos, tornem al present, molestos, com un nen petit, ingenu; et pensaves que això era així? Doncs no, viu la realitat!
I la realitat, viscuda amb uns quants anys, o sense pot arribar a semblar feixuga; però no, el present ha de ésser nítid, clar!
