12 Junio 2011
Cuesta encender,
pero lo intento: recuerdo lluvia,
no lo que sienta,
aquello que percibo.
Hoy el día tenía tintes estáticos, me detenía y no conseguía sino captar una persona mal construida, que desde los libros está en las alturas, pero que en realidad es un desastre. Si uno lee, ve eso, algo sucede. Servidor, un imbécil que intenta sublevarse por su destino y que al fin y al cabo, no difiere mucho del inicio de sus pensamientos conscientes y puramente autónomos, si los hay-los. Una soledad escrita, que no interceda, un cúmulo de circunstancias obsoletas. Sí, me quiero ir a Reikiavik.
Una mente que no controla su pasado, acumulado hasta el desgaste, es a mi parecer, un personaje viejo.
Los meses, sin apenas mirarlos, los tuve que sufrir un poco despojado de dignidad y falta de hábitos sociales. El tiempo pasaba. Intentaba no obsesionarme demasiado, y me proponía de una manera lógica replantearme qué vida llevaba. Daba rodeos hacia cuál sería mi personalidad: dos monstruos, el de día, y el de la noche, parecían gobernar mi conducta; desprovisto un poco de cordura, me ensañé con mis palabras, y descendía.
La reflexión sobre mi conducta me conducía a pensar que todo estaba dado, que el azar no me acompañaba y que mi soledad se hacía más perpetua. Abolía mi mente tras suaves vestigios de hipocresía. Entonces repasaba lo inútil de la situación, de manera lóbrega, sin humor, ironía, sin apenas comunicarme. Determinaba que esta podría ser una de las causas de mi recaída. No me proponía el acto de escribir con vida, era más bien algo fúnebre, un adolescente rebelde, enfadado consigo mismo, que no entendía sus sentimientos; un desajuste de ideas, unas estáticas, y otras más volubles. No podía alejarme mucho de mi mentalidad pueblerina, terca, espasmódica; la había interiorizado, era a mi parecer alguien similar a yo, lo que yo buscaba para mi alma, un remedio que me desperezase de una necesitada desesperación de no ser mediocre, y en el afán, ese poquito que me recordase que en personalidades insufribles...
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
27 Enero 2011
Download
Castell d'arena, o com desdoblar-se en algú que no creies que eres.
El contingut del següent text intentarà mostrar la sinceritat terrenal a la que he arribat després de rumiar moltes hores i veure amb bastant claredat que a vegades, les coses no són com semblen.
Desde una perspectiva realista, la meva vida, personalment, la trobo trista.
A casa dels meus pares no puc evitar sentir-me petit; intento solventar-ho fent-me una mica el gran, però sense feina i uns estudis acabats qualsevol discussió la tinc perduda, i els meus intents de justificació em fan vergonya. Tampoc és que sigui un dropo excessiu, potser inconstant, però m'agrada donar-li voltes al cap, ser creatiu, millorar, i crec que això és bo per no apalancar-me i mirar d'enfocar-me cap alguna direcció que porti a algún lloc. No puc evitar sentir-me petit. Potser és una rallada però vomitar paraules m'hauria d' anar bé.
Avui he begut, i no m'he sentit gaire madur, més aviat vell, però vell en el sentit despectiu, no ho sé, Another World. Em resisteixo a pensar en aquesta sentència: no has estimat mai ningú. M'han educat egoísta, en el fons, o m'hi he tornat jo, per imbècil.
Composition
Nobody loves me, no realment. I pot ser pitjor, em sento estúpid. Ara. Si reflexiono i intento veure el que he sigut durant aquests anys, penso que se'n pot salvar ben poca cosa. O potser no ho he sapigut veure... m'ho podia haver muntat millor. De fracàs en fracàs. Relacions afectives, estudis, feina, una merda,vaja.
Perspectiva. Bé, no sé molt cap a on em porta la conciència, què serà de mi d'aquí uns anys. Les portes es tanquen, i això d'integrar-se a la vida social... em costa, però em sembla que amb la meva edat actual, menys inconscient, vaig obtenint alguns petits resultats. A més crec que relacionar-me m'ajuda a sortir del meu ego. No hi ha més. Contra menys saps, més gelós, més infrahumà.
Home!, és que tinc tendència a deprimir-me o a abandonar ràpid quan les coses no em surten com jo voldria; un extrany mecanisme psicològic que encara arrossego i que em fa tendir a, per exemple, la introversió. Tonteries. Menys paraules, més fets. Sóc material de rebuig, un outsider de pacotilla, un parat que ja no recorda la última vegada que va cobrar l'atur.
Sempre recordant que vaig tenir nòvia. No se que se n'ha fet d'ella, fa temps, no n'ha volgut saber mai més res de mi. Va ser una relació... fa temps. Una deixalla, vaja, jo, clar. Crec que em falta empenta, la veritat és que m'agradaria ser sensual i animar-me, trenta un anys, desgraciat. El que és establir una conversa amb algú del sexe femení, doncs no gaire. Un rival a batre per a qui es vulgui sentir la persona amb menys sort del món. Però exagero, visc bastant aïllat, l'exterior me la rebufa, un error en el que caic, si em deixo anar, en la mesura en què, no ho sé, ¿Estic en situació, capacitat, per criticar?
Com un Robocop en disfunció, una cura d' humiltat, adonar-se que els que em rodegen saben més que jo, un pardillo, la lliçó apresa, no acabaríem. El que em queda és intentar sortir d'una situació (vindràn disgustos? probablement?) en què la dosi de comoditat que hi pugui haver en la meva vida està fortament enverinada, almenys ho sento una mica així, boig, tranquil·lament normal, un paràsit. Poca broma. Un "chupóptero", una càrrega d'absurd i ridícul inmens, ja no enganyes, ets tu, em dic.
L'home anònim.
Decideix que ha viscut la vida d'una manera bruta, sobretot a partir del dolor que el va fer odiar a les dones, aquella vegada que sortia amb una noia i ho van deixar. Ara, sense pena ni glòria, assertivament passiu, va de casa a la feina i de la feina a casa. La família l'espera. La família imaginària, vaja.
Suposa que ha passat por, perquè del sofriment aliè n'entén algunes singularitats. No vol generalitzar, però "el no caure en la follia"...
Honest.
Un potser diría que si jo escrigués,
si realment volgués escriure,
si fés l'acció,
d'allà en sortiria alguna cosa monstruosa.
Sobretot quan algú pot pensar
com he oblidat les meves relacions d'afecte,
i com a poc a poc m'estic convertint en un altre element del sistema.
Un Krafwerk.
He de dir que m'agraden les adolescents,
si em voleu censurar,
l'adolescència lànguida.
També puc ser dur (després d'haver begut)
i dir que la vida m'ha o no tractat com em mereixia.
¿Què és això?.
Si jo escrigués,
si realment volgués escriure,
escriuría amb sang.
Recipiente
Las cumbres, silentes
ahora ahogan el llanto
El valor del haiku
soportando... .
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
1 Diciembre 2010
Espacio.
-No. No creo que ese sea el momento. Esperaremos para ver como evoluciona.
-Lo ves, a través del cristal parece más listo.
-Solo funciona mejor. Con sus juguetes. Pero, ¿Qué mundo más limitado, no crees?.
-Él no está aquí. Bien, lo que nos interesa es saber lo que vio cuando tergiversó el "Círculo de relaciones".
Vagabundeo.
Dios no existe. Dónde estás cuando te necesito? Ahora, aquí, entre vagones, esperando echar el último trago.
- Glups!.
- Oye Jean, soy viejo, mi barba parece esparto, los zapatos, de muchos años. Intento recordar días lúcidos, aunque el cerebro se pierde en pedazos de tiempos pretéritos.
- Este mundo indeciso no nos beneficia, ¿cuanto hace que no comemos caliente?
- Tengo un plan! Una premonición.
- Necesitaré tiempo, esfuerzo, para morir un poco dignamente; quizás, cristianamente, pero entre basura..., con eso no contaba.
- Sin dinero, mi mujer se fue con otro, antes dejó de quererme, antes, fue antes, cuando la olvidé en pos de la empresa. Intentaba tener valores y cualidades de empresario y paulatinamente fui olvidando la moral y el amor por mi esposa. Fue egoísmo por mi parte?
- Mi negoció quebró, después, no recuerdo bien, sucedió la muerte de Alice, y ahora estoy aquí, en el último escalón social, contigo. Las facturas iban acumulándose; no tenia casa. Postergué mi final vagando por las calles vestida con harapos, pidiendo dinero, por piedad, por lo que fuese, gastando lo poco que ganaba en bebida barata que me ayudara a olvidar.
Descens.
Estic a casa una mica sol. M'agradaria discernir que és per a mi la vida. Fa d'un temps ençà que visc d'una manera certament inestable, obviant la raó lógica que em veig bastant obligat a portar...
Papiroflexia (plena de ressentiment)
Aquell matí, assoleiat i plujós a estones, no estava essent massa profitós (estava postergant fins a l'extenuació el que m'havia proposat fer).
En canvi, passat el dia, amb el sol davallant a prop de l'horitzó, vaig trobar que aquest estat de lassitud i ensopiment matinal havia sigut necessari, per adonarme'n que poc a poc, desde feia uns mesos ençà, m'havia estat convencent que la meva relació amb la Noah no havia acabat.
Ella m'ho va deixar més aviat clar, bé, més aviat no em va dir gaire cosa. Van ser unes quantes paraules...
-Vés a la merda fill de puta egocèntric! I quan te'n penedeixis de no haver-me tractat com em mereixia i em mereixo, quan te n'adonis, fote't el dit al cul! Ets un cavernícola! Me'n vaig!
Llavors aquella nit, en la que recordava els seus últims crits cap a mi, em vaig enfadar bastant amb mi mateix.
A la Noah li escriuria una carta, no per reconciliar-me, pensaba, sinó més aviat per despendre'm de la mala imatge que ella tenia de mi; per reconèixer que "el que havia sigut jo" havia decidit cambiar, que la entenia fins on jo creia que podia i que tot començava amb aquella carta.
Després d'uns primers esboços i bastant whisky (no estava convençut de les meves dots literàries i vaig decidir refugiar-me uma mica em l'alcohol per estimular la imaginació) em vaig enfosquir, i poc a poc, em van passar les hores ens les quals, al fil d'aquesta história, vaig perdre la noció del temps.
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
1 Octubre 2010
Ascensor
Degradar el lenguaje hasta extinguirlo.
Palabras, oraciones, capítulos, libros, autores, y autoras, all...
Destruidos y retomados por el lector en sucesivas lecturas.
Conminando con un pez que olvida
El aliento putrefacto del demonio, a chorizo, maleza y sentimiento esquizoide.
Pero se detiene, no actúa, es huérfano de padre y de madre.
Porqué es un niño, al menos su alma la soñaba pura, sin fanatismo.
El hedor pútrido de persona masticada, de hace días, desgarrada por las tripas, con los ojos arrancados, de hace poco; ya no es tristeza, es bajar demasiado. Es injusto.
Aunque podría ser más sincero:
"Más tenue. Te observo, muerte".
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
25 Septiembre 2010
Cuesta entender, me encanta, me pregunto, ya que hoy, al mar, a qué olerá...
LA SERP
El temps cura les ferides o les accentua.
L'oblit, el no record de la realitat, -la ficció amb la que atenuem el reviscolar del passat, posant o treient èmfasi a elements de l'escena, revivint aquells moments-, les paraules dites, les bromes, tot això transformat per la imaginació, no deix de ser una faceta de certes personalitats.
Un ésser melancòlic viu sol, almenys això és el que se, per experiència, quan vaig passar una etapa d'aquestes en que la vida anterior viscuda es fa amb el present i actúa de filtre per a les teves accions futures; et condiciona, no ets lliure, estàs anclat, no surts del teu ego, et pots considerar un romàntic, però això és dir massa.
"Visites les fondes més demacrades de la teva ciutat, perdudes en carrers on hi passes poc, esperant l'arribada d'algún visitant que trenqui el silenci, sí, del teu cor buit i nòmada". 
El temps invita a la reflexió. És ciència i és silenci; quan aquest últim es trenca -podría ser degut al soroll d'una escombra mal posada a la paret-, i ens fem conscients de que aquest so ha espatllat la nostra pau espiritual, molestant-nos, tornem al present, molestos, com un nen petit, ingenu; et pensaves que això era així? Doncs no, viu la realitat!
I la realitat, viscuda amb uns quants anys, o sense pot arribar a semblar feixuga; però no, el present ha de ésser nítid, clar!
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
7 Septiembre 2010
21 Agosto 2010
Punt de partida.
Em noto brut, incomplet, fragmentat. Cada pensament el·laborat que realitza el meu cervell esdevé en aquest moment, text.
Passa una cosa, després el text es tradueix en imatge.
Són paraules, lletres, conceptes, idees, amb una forma determinada cadascuna. Al meu brain hi van passant coses a mesura que intento sintetitzar i filtrar informació que deglutir en paraules, lletres, conceptes, idees...
No és un joc, és potser més complex, no, no ho és. Ho és. Em succeeix que el text no acaba de coincidir amb el que "realment" crec que m'havia proposat.
No hi ha manera. No vaig uniformat. Què collons! Els humans som complicats.
Bé, es tractaria ara, per exemple, de comentar, en aquest nou paràgraf, dir potser, que pretenc, començar de nou, per enèssima vegada, almenys, un/a projecte/fita (seré capaç?) que requereixi un esforç (més de l'habitual), per part meva, que ho intento, pas a pas.
En aquest nou paràgraf, bé, per exemple, de comentar, almenys...
La trista realitat.
I aquí, en el que ve això que escric després d'això (en el que això seria de I aquí i el final, doncs, això), m'esforço, bé, bla, seria (veu de "corderito", realment em sembla haver crescut), es tractaria de...
Que valgui la pena una mica viure, fòra d'un mateix, aprendre i viatjar... etc.
Perquè a vegades em sento hipócrita, com un succedani d'altres persones, més buit que l' Òstia amb vinagre.
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
15 Agosto 2010
Hasta que punto era plausible el individualismo.
Una persona que anhelaba la libertad por encima de todo.
servido por theremin
sin comentarios
compártelo
